Qualitat de l'educació

La qualitat de l’educació. Preocupació i retòrica.

Martí Teixidó

Comentari personal.

Aquest document ens intenta fer visualitzar i entendre el que realment pot ser la qualitat en l’educació. Ens planteja tres punts de vista del que es pot veure aquesta qualitat, però no abans d’intentar descriure’ns el que realment és la qualitat.

La qualitat és un terme molt abstracte, perquè es defineix depenent del punt de vista de cadascú. Amb això podríem dir que la verdadera qualitat és aquella que satisfà les necessitats de cadascú i això pot crear alguns “conflictes” entre aquestes necessitats.

En quant a la qualitat de l’escola el text ens proposa tres punts de vista diferents:

• Els pares: tenen unes exigències envers dels professors i en general de la comunitat escolar. Ells colen veure resultats i que els seus fills aconsegueixen coneixements amb una metodologia acadèmica ja que a vegades no es senten segurs d’algunes metodologies aplicades als centres.

• Els professors:  degut a la “escassa” inversió econòmica per part de l’Estat i de les Administracions es senten desprotegits i desfavorits en el tema de recursos. Crec que s’ha creat una dependència d’aquestes inversions i que ells mateixos no potencien els seus propis recursos ja que ells han de ser els encarregats de motivar als nens per despertar el interès dels alumnes per aprendre i aconseguir coneixements. A més debaten sobre la intervenció de la família en l’educació.

En aquest punt poden plantejar-nos una pregunta: la implicació dels pares en l’educació es molta, poca, suficient? Segur que podem trobar moltes respostes a aquesta pregunta, fins i tot obrir un debat, però crec que totes dues parts, famílies i professors, haurien de respondre-la.

• Administració: intenta proporcionar els recursos suficients per potenciar una bona educació, però crec que no és suficient. Si que és veritat que fan lleis que ens ajuden a prioritzar els objectius finals de l’educació, però a vegades no queden massa clares.

La llei ha d’intentar globalitzar les necessitats de cadascú (pares i educadors) per, d’aquesta manera, aconseguir una satisfacció màxima de totes i a partir d’aquí, aconseguir la qualitat.

A partir del que hem comentat fins ara podem dir que l’educació forma part d’un cercle viciós en el que l’únic objectiu hauria de ser el de satisfer als infants i beneficiar-los i no complir amb la premissa de satisfer les necessitats de cada agent anteriorment comentat.

Hem de tenir en compte que tant la quantitat com la qualitat de l’educació han d’anar agafades de la mà, ha de ser tot un conjunt, i pot ser per no haver arribat a fer aquest conjunt, no en tenim un sistema pedagògic. Aquesta afirmació es veu reflectida en un exemple que es proposa al text sobre un oftalmòleg.  Aquets oftalmòleg té dues filles i, fins i tot que han estudiat a la mateixa escola, no han sortit d’ella amb els mateixos coneixements. Una sap més coses sobre un tema i l’altre sobre altres temes.

No s’ha trobat un equilibri entre la quantitat i la qualitat i això crea una absència d’un sistema pedagògic comú; i considero que és degut al fet de satisfer necessitats superficials i no les que s’haurien de satisfer. És aquí on hauria d’intervenir l’Administració amb la creació d’una llei unificadora i globalitzadora de necessitats per poder satisfer als màxim totes aquestes.

Finalment podríem obrir un debat. Gracies a la poca, molta o suficient intervenció d’aquest tres agents en l’educació actual, no hem creat, en comptes de la qualitat, un caos a l’educació?